(Pel seu interès, reproduïm l’entrevista amb Nofre Fullana després de 17 anys com a director tècnic d’APAEMA publicada a la seva pàgina web)
Nofre Fullana Llinàs no continuarà al càrrec de director tècnic d’APAEMA després de disset anys assumint-lo. Per això, aquesta és una entrevista més llarga que les que publicam habitualment, perquè és el testimoni d’una persona que pot explicar l’evolució d’APAEMA al llarg de quasi dues dècades, i, per extensió, del sector agroecològic de Mallorca en el seu conjunt. Tan estret i dilatat en el temps ha estat el seu vincle amb el projecte que, com diu ell mateix, l’han arribat a conèixer com en “Nofre d’APAEMA”. És un fet que no li agrada (gens), de totes-totes vol evitar la personalització quan, insisteix, del que es tracta és de crear comunitat. Potser per això és bo deixar un espai per a parlar d’en “Nofre de Son Macià”, o d’en “Nofre que vol temps per les coses més importants” o, simplement, d’en Nofre. Aquesta entrevista la fem en un indret on a partir d’ara podrà passarà més temps, la finca familiar, repassant les parres i l’hort.
Text i fotos: David Oliver Ramón
Després de disset anys a APAEMA, tanques una etapa molt important…
Han estat disset anys molt intensos, molt. Quan vaig començar el 2009, APAEMA era una entitat petita, amb molt pocs recursos, i una pagesia ecològica que encara cercava el seu espai dins la societat mallorquina.
Ara la situació és una altra. El sector ecològic s’ha consolidat i l’entitat ha crescut molt, tant en nombre de socis com en serveis, capacitat tècnica i incidència política.
M’anirà molt bé canviar d’aires, ho necessit: baixar el ritme, recuperar espais de vida que durant aquests anys han quedat en segon terme i comprovar qui som més enllà de ser «en Nofre d’APAEMA». És, simplement, el final natural d’una etapa. Aquests canvis sempre són bons per a les entitats, també.
Quina APAEMA deixes?
No diria “deixar”, perquè continuaré vinculat d’una forma o altra. El que sí puc dir és que crec que he contribuït, juntament amb totes les persones que han passat per la junta i l’equip, a fer una entitat més resilient i un sector més articulat. Avui tenim una associació sòlida, amb un equip tècnic consolidat, una junta molt implicada i més de sis-cents socis, dels quals jo crec que prop de la meitat participen cada setmana d’algun projecte o espai generat per APAEMA. Sobretot, crec que hem construït una comunitat. Per a mi, aquesta paraula és molt important. Una entitat no és només una oficina o un logo, són les relacions que es teixeixen entre les persones. Si alguna cosa he intentat cuidar durant aquests anys és precisament la confiança entre els socis, l’equip tècnic i la junta. Que ningú sentís que l’oficina era una cosa diferent de la pagesia. Al contrari: tot és ú. APAEMA som totes. L’equip hi és per sostenir aquesta comunitat.
Com recordes els teus inicis?
Va ser gairebé per casualitat. N’Aina Calafat em va dir que cercaven un coordinador a APAEMA. Jo en aquell moment no sabia qui eren, i just-just sabia que era l’agricultura ecològica. Em vaig entrevistar amb el president de llavors, en Jaume Vadell, i vaig sortir del seu despatx de la universitat amb un caramull de carpetes amb els papers de l’associació i les claus de l’oficina, que estava al Centre Bit d’Inca. En aquell moment, l’entitat devia tenir una vuitantena de socis i representava un sector dispers i molt desconegut per a la majoria. L’agricultura ecològica encara era vista amb molta desconfiança. Hi havia qui la considerava gairebé una excentricitat. Molts pensaven que allò era cosa de quatre hippies.
Prest vaig veure el potencial de la pagesia ecològica mallorquina com a motor de canvi. Hi vaig veure persones que intentaven construir una manera diferent de produir aliments i, sobretot, una manera diferent d’entendre el territori. Això em va atreure molt de bon principi.
En aquell context, quines eren les prioritats i funció d’APAEMA?
Sobretot, donar a conèixer la producció ecològica a través de la promoció, i crear xarxa entre operadors ecològics. Pot semblar una resposta molt simple, però crec que va resultar ser un fet diferencial. L’associació era un lloc on la gent es trobava, compartia experiències i descobria que no estava tota sola.
Després, ja amb en Mateu Ginard de president, va arribar la formació i l’assessorament tècnic. Però tot això era possible perquè algunes persones concretes havien emprès l’aventura de fer una associació per defensar aquest tipus d’agricultura i ramaderia uns anys abans.
Amb el temps hem ajudat a professionalitzar el sector, hem impulsat projectes que l’han dinamitzat, hem posat en marxa serveis i infraestructures com S’Obrador que estan ajudant cada dia a qui decideix produir en eco, i hem aconseguit tenir certa incidència política. Però el fonament continua essent el mateix: crear comunitat.
Deies que l’agricultura ecològica era vista com cosa «de quatre hippies». Com ha aconseguit mostrar la seva solidesa? Com a innovat i normalitzat tècniques i conceptes, fins i tot, en el conjunt del món agrari?
Quan nosaltres parlàvem de biodiversitat, de fertilitat del sòl o de reduir l’ús de fitosanitaris i d’insums químics, molta gent pensava que exageràvem. Avui moltes d’aquestes idees formen part del debat central sobre l’agricultura. La mateixa estratègia europea Farm to Fork ha incorporat conceptes que el moviment agroecològic defensava des de feia dècades. No perquè nosaltres tenguéssim cap veritat absoluta, sinó perquè hi havia moltes experiències pràctiques que demostraven que era possible fer les coses d’una altra manera. Per això sempre m’ha agradat parlar de les explotacions ecològiques com a fars. No perquè siguin perfectes. Sinó perquè proven coses. Experimenten. Assumeixen riscos. I, quan alguna d’aquestes innovacions funciona, acaba arribant també a la resta del sector.
Record perfectament les converses que hi havia a les reunions de les primeres juntes sobre la necessitat de compartir coneixement. Llavors encara no existia WhatsApp i les trobades eren espais on la gent explicava què havia provat a la seva finca, què li havia funcionat i què no. O algú comentava un article de la revista Integral, un altre havia sentit parlar d’un pagès que feia servir una tècnica determinada i, de seguida, sorgia la idea: «A aquest l’hem de dur a fer un curs». Aquest intercanvi era fonamental. Per exemple, avui ens sembla normal parlar de compostatge, però a principis dels 2000 era una innovació per a moltes explotacions. Els nostres padrins ja feien femers, però sistematitzar el compostatge com una tècnica agronòmica era una manera nova de treballar que es va anar introduint progressivament.
Després va la revolució de les xarxes socials. De cop i volta, sense viatjar podies veure experiències d’arreu del món i descobrir tècniques que aquí encara eren desconegudes. Innovació també és incorporar noves maneres de gestionar una finca: el disseny Keyline, el maneig holístic de la ramaderia o formes diferents d’organitzar el reg. Les xarxes han accelerat molt la circulació del coneixement, però també crec que APAEMA hi ha tengut un paper important a través de la formació, l’assessorament i els diferents projectes. Amb en Miquel Serra, amb qui hem fet molt bon equip, sempre intentàvem reservar una part del programa anual de formació a qüestions que encara ningú no ens demanava. Eren idees que havíem llegit, que havíem vist en alguna experiència o que intuíem que podien tenir recorregut aquí. Ens agradava animar la gent a provar coses noves.
Ara mateix també s’estan incorporant innovacions que fa pocs anys semblaven inabastables per a les petites explotacions: sensors, estacions meteorològiques o eines digitals.
El més important és compartir el coneixement perquè el conjunt del sector en surti beneficiat, Això fa que tots estiguem més preparats per afrontar reptes com la incertesa climàtica o la baixa rendibilitat agrària.
Durant molts d’anys s’ha associat l’agricultura ecològica a un model molt concret de finca. Encara és així?
Als inicis, sí. Quan parlàvem d’agricultura ecològica gairebé tots imaginàvem el mateix model: o una finca hortícola, o bé una explotació diversificada, amb policultiu, amb ramaderia extensiva i amb una forta implicació familiar. Aquest era l’imaginari dels primers anys. Després varen començar a incorporar-s’hi explotacions que venien de l’agricultura convencional i feien la conversió a ecològic, no tant per convicció, sinó per demanda de mercat. I benvinguda aquesta evolució, perquè molts d’aquests han acabat sent dels més convençuts. La societat havia canviat i el sector també.
Començaren a conviure models molt diversos: explotacions petites i grans, especialitzades o diversificades, orientades a la venda directa o a altres canals comercials. Tot i que s’ha de vigilar no caure en la convencionalització de la producció ecològica, aquesta diversitat és, en realitat, un signe de maduresa.
Precisament, en aquell moment començau a parlar d’agroecologia. Per què sentiu la necessitat d’anar més enllà del concepte d’agricultura ecològica?
A diferència de la península, aquí, a Mallorca, l’agricultura ecològica sempre havia tengut també una dimensió cultural i social, no només ambiental. Per això, entre la Junta i l’equip començàrem a incorporar un concepte que ja feia temps que circulava en altres territoris: l’agroecologia.
Hi havia explotacions que es passaven a ecològic, canviaven els productes que utilitzaven i obtenien el certificat. Però nosaltres sentíem que tot això havia de tenir una dimensió més àmplia. No parlàvem només de produir sense pesticides o fertilitzants de síntesi. També parlàvem de territori. De comunitat. De justícia social. De la relació entre qui produeix i qui consumeix. D’una determinada manera d’entendre el camp i la societat. Va ser aleshores quan incorporàrem el concepte d’agroecologia, influïts pel que feien altres territoris i moviments internacionals, com La Via Campesina. Per això també vàrem modificar els estatuts. No perquè volguéssim substituir l’agricultura ecològica, al contrari: volíem deixar clar que continuàvem defensant-la, però que el nostre horitzó era una Mallorca agroecològica.
L’agroecologia és un moviment que defensa una agricultura ambientalment sostenible, socialment i econòmicament justa, i profundament arrelada al territori. És un moviment social, polític i està estretament vinculat a la sobirania alimentària. Parla de com volem organitzar la societat, de quina relació establim amb el lloc i de quin paper hi ocupen les persones. Per a mi, aquesta és la diferència essencial. L’agricultura ecològica defineix un sistema de producció, l’agroecologia defineix una manera d’entendre el món.
APAEMA va néixer com una associació i no com un sindicat o una patronal. I encara és així. Amb el temps, això us ha condicionat?
Sí. I té avantatges i inconvenients. No et sabria dir exactament per què les persones fundadores varen optar per la figura d’associació, però probablement tenia més sentit en aquell moment, calia una estructura flexible. Aquesta flexibilitat ens ha permès adaptar-nos molt ràpidament a les circumstàncies. Una associació pot impulsar projectes, generar activitat econòmica, crear serveis i respondre amb agilitat a les necessitats dels socis.
Però també hem pagat un preu. Durant molts d’anys no se’ns considerava un interlocutor legítim, equiparable a les organitzacions professionals agràries. Encara ara hi ha reunions on no estam convidats, informació que ens arriba més tard o línies d’ajut destinades a estructures sindicals a les quals nosaltres no podem accedir. Sap greu que encara pesi més el qui fa o vol fer, que el què o el com es fa. I tot això passa malgrat representar centenars d’operadors ecològics professionals, probablement més que algunes organitzacions que sí que tenen presència permanent a les taules de negociació. També és ver que aquesta situació ha anat canviant. Els darrers anys les administracions comencen a reconèixer -encara que parcialment- que APAEMA és una entitat seriosa, amb capacitat tècnica i amb una representativitat real dins el sector. Però aquest reconeixement ens l’hem hagut de guanyar, any rere any, amb un elevat grau de desgast, perquè permanentment t’has de fer valer.
Quins són, avui, els principals reptes del sector agroecològic?
Els mateixos que el sector agrari en el seu conjunt: rendibilitat de les explotacions, canvi climàtic, aigua, relleu generacional, accés a la terra, etc. Emperò el sector agroecològic en té més. El primer és molt clar: encara no hem aconseguit normalitzar i democratitzar el consum de producte ecològic. Ens havíem caracteritzat per ser una regió que, en comparació a la resta, teníem una mitjana de consum ecològic superior, lligat a un major nivell de renda. Després de la pandèmia s’observa una tendència que preocupa. Molta gent continua apostant pel producte local, i això és una molt bona notícia. Però, al mateix temps, una part dels consumidors ha deixat de prioritzar el producte ecològic perquè el seu marge econòmic és més estret. No tothom té la mateixa capacitat econòmica o el temps per organitzar-se en grups de consum, els valors i prioritats també canvien, i això condiciona els hàbits de compra. La militància no és suficient quan ens enfrontam a la dura realitat de moltes famílies de Balears. Per això, un dels grans reptes que tenim és popularitzar el consum d’aliments ecològics sense que sigui percebut com una opció reservada a determinades economies. De totes formes, jugam a una partida trucada: si els preus dels aliments incorporassin el cost real que tenen (emissions, contaminació d’aqüífers, malalties…), els convencionals serien més cars que els ecològics.
A tot això s’hi afegeix el context internacional. El cost dels insums, el preu del gasoil, la incertesa climàtica, els canvis en la Política Agrària Comuna. Tot apunta que la pròxima PAC serà menys exigent des del punt de vista ambiental, i per tant menys favorable per als productors que havien apostat per l’agricultura ecològica. Haurem de veure com el sector és capaç de reinventar-se una vegada més.
I la resta de sector agrari, com el veus?
Crec que la gent no és conscient de la tendència decadent en que ens trobam, accelerada en la darrera dècada. Fa estona que es ve demostrant que el mercat global és incapaç de reconèixer els bons aliments amb preus justos. No podem competir amb les grans produccions d’altres bandes del món, és impossible. Per això, si continuen aquestes regles de mercat, per mi que la única via que ens queda és que la renda agrària es complementi amb el pagament pels serveis ecosistèmics que presten les explotacions agràries, més enllà de produir aliments. Parl de la captura de CO2, la regeneració del sòl, la preservació de la biodiversitat, etc. I aquí no ho podem tenir millor amb l’Impost de turisme sostenible. Seria tan complicat dedicar un 50% de la recaptació anual a repartir-la entre les explotacions agràries que compleixin uns determinats compromisos ambientals. A què esperam?
Falten, a més, altres polítiques públiques valentes per al sector. Encara esperam la compra pública, o que es faci complir la Llei turística, amb la compra de producte local als establiments turístics. Normativa i burocràcia que és igual per a petits i grossos i no ho hauria de ser, contraris dins sòl rústic, accés a aigua.. saps que n’hi ha fronts!
Hem dedicat molts esforços a les explotacions que elaboren els seus productes, són el model que més se sosté i en som un ferm defensor. Però què passa amb la producció d’aliments bàsics per al consum quotidià? Hem perdut molts petits hortolans i fructicultors pel camí. Això fa que siguem unes illes cada vegada més dependents de l’exterior i més vulnerables.
Has parlat molt de comunitat. Quin paper juga la comunicació per mantenir forta i unida aquella a la que representa APAEMA?
Per mi és fonamental. Els col·lectius no es mantenen només perquè comparteixin uns interessos. Es mantenen perquè existeix comunicació. Perquè hi ha confiança. Perquè la informació circula. Quan aquesta comunicació falla, les comunitats es debiliten. Ho hem vist en cooperatives, en moviments socials i en moltes altres organitzacions. Evidentment hi poden intervenir altres factors —conflictes, males dinàmiques o abusos de poder—, però la manca de comunicació i transparència gairebé sempre acaba agreujant els problemes.
Mirant cap al futur, crec que encara serà més important. Vivim en una societat on els recursos seran cada vegada més limitats. Haurem d’aprendre a compartir més coses. No només eines o infraestructures agrícoles, també cures, transport, habitatge i solucions. En definitiva, haurem de reforçar les xarxes de suport mutu. I aquí les entitats com APAEMA tindran un paper essencial. Perquè les administracions, moltes vegades, arriben tard. Són estructures cada vegada més burocratitzades i més allunyades de la realitat quotidiana. Les comunitats organitzades poden reaccionar molt més ràpid. Per això crec que el futur passa per col·lectivitzar moltes coses que fins ara havíem resolt individualment. I això només serà possible si hi ha una bona comunicació entre les persones.
Tu no fas de pagès, però fa molts d’anys que treballes colze a colze amb pagesos i pageses. Com explicaries en què ha consistit la teva feina i què els has aportat des d’APAEMA?
Em ve al cap una frase que me la vaig fer meva: sostenir les persones que sostenen el territori. Això és el que hem intentat fer dins l’equip d’APAEMA. I sostenir pot voler dir moltes coses. Des de preparar bé una reunió, a fi que tots tenguin la mateixa informació. Acompanyar un soci a solucionar una qüestió a Conselleria. Mediar en un conflicte. Intentar trobar una sortida comercial quan una explotació passa un mal moment. O, simplement, escoltar una persona que necessita compartir una preocupació. Durant aquests anys he fet una mica de tot. I crec que aquesta també és la grandesa d’una entitat com APAEMA. Acompanyar les persones. Donar-los optimisme i força en moments baixos, fer-los pujar l’autoestima. N’anam mancats d’això al sector agrari.
El més important, però, ha estat intentar que no existís una frontera entre els socis i l’equip tècnic. Si en algun moment els socis perceben que hi ha una distància entre ells i l’equip, l’entitat començarà a perdre part de la seva força. Per això he intentat treballar sempre des de la proximitat, des de l’empatia i des de la confiança.
La pagesia també ha viscut molt de prop la transformació del model turístic de Mallorca. Com valores aquesta evolució?
Hem arribat a un nivell de turistificació que, fa vint o trenta anys, era difícil d’imaginar. I els efectes negatius ja afecten a tots els àmbits de la vida quotidiana de les persones que vivim a Mallorca. Així com durant anys es podia pensar que, d’una manera o altra, gairebé tothom obtenia algun benefici d’aquest model, avui aquesta percepció s’ha anat esvaint. Els costos superen els beneficis.
El sector agrari, en part, també s’ha beneficiat del turisme. Hi ha hagut visitants —especialment d’alguns països europeus— que han valorat els productes locals, la qualitat, la producció ecològica o l’elaboració artesana. Aquest interès va empènyer moltes explotacions a apostar per productes més elaborats i de més valor afegit. Però avui el context és un altre. La pagesia s’ha convertit en una de les principals víctimes del monocultiu. Quan la terra esdevé una mercaderia, la pagesia comença a perdre capacitat per viure dignament de la seva feina. Perd accés a recursos, perd capacitat de produir aliments. I, en molts casos, acaba perdent fins i tot la possibilitat de continuar vivint al territori. Assistim a una expulsió de la població que viu i treballa a Mallorca.
No sé quin hauria de ser el model turístic ideal. No crec que hi ha una resposta fàcil a això. Però sí que sé que s’ha de posar límit i començar a dibuixar escenaris de decreixement. La manifestació de demà (26J) n’és un símptoma. Expressa un malestar que fa molts d’anys que s’acumula. Per això m’alegra veure una societat que torna a organitzar-se i a expressar aquest descontentament. I crec que la pagesia hi ha de ser. Sense el sector primari, qualsevol debat sobre el futur de Mallorca queda incomplet.
Estàs preparat per al dia que deixis d’anar cada matí a APAEMA?
Més del que vos pensau (riu). Com et deia, n’hem parlat molt internament i hem posat totes les cartes damunt la taula des de fa mesos. Feia temps que no donava el millor de mi mateix i ja no estava a l’alçada del que requeria l’entitat. Aquest darrer any m’ha passat molt per damunt. No et negaré que ha estat un final d’etapa intens des de molts punts de vista.
Ara m’agradarà tenir més temps per dedicar als de ca nostra, a curolles de foravila i a reprendre recerques que tenc a mitges. I també cuidar-me. Fa poc m’he apuntat a ioga i a pilates (riu). Pot semblar una anècdota, però feia més de quinze anys que no m’apuntava a cap activitat simplement perquè el lloc de feina m’absorbia gairebé per complet.
La veritat és que APAEMA no ha estat només una feina, ha estat també una forma de militància. Tot el meu recorregut personal, les lectures i les experiències viscudes m’han anat conduint cap a aquesta idea de posar les persones al centre i d’intentar sostenir el territori, la llengua, la cultura i una manera de viure que estim. Supòs que tots idealitzam una mica el món viscut de la nostra infància. Aquest record ens empeny a intentar conservar allò que encara som a temps a preservar.
I ara, què?
Tenim una explotació familiar a Son Macià d’unes 18 hectàrees allà on mai no hem deixat de fer-hi activitat agrícola, emperò en els darrers anys les feines ens han passat davant. Es nota molt d’ençà que vam llevar la guarda d’ovelles. Feim garrova, albercoc, raïm de taula, cereal, oli i una mica d’horta. A algunes de les finques hi hem trobat aigua i això m’anima a provar de pujar a un nou nivell. No amb la pretensió de convertir-me en pagès professional. Aquesta paraula em mereix massa respecte. Però sí d’embrutar-me les mans més sovint, d’intentar fer-la més productiva i més rendible. Això em ve molt de gust, ara mateix. Per jo tot això també és una forma d’honrar a les persones que ens han precedit, famílies pageses que amb les seves mans aixecaren la Mallorca que hem conegut. Crec que tenim el deure de preservar el que ens han deixat. A jo, la feina física a foravila em connecta amb elles.
Una història familiar vinculada a Son Macià, un llogaret de Manacor. Què representa per a tu aquest lloc?
Son Macià és ca nostra i és escola. Continua essent un lloc amb un vincle estret amb el cicle pagès, i on totes les persones, tenguin l’edat que tenguin, són importants. Pots compartir una estona amb infants jugant a plaça, amb gent de la teva generació o amb persones majors conversant al cafè, i això dona una riquesa extraordinària.
En un moment en què molts pobles han anat perdent aquests espais de convivència, crec que Son Macià encara conserva una part d’aquesta vida comunitària. Són petites coses, però expliquen una manera de viure.
Per a mi, Son Macià també ha estat un laboratori. És allà on vaig aprendre què significa construir projectes col·lectius. Primer a l’esplai, i més endavant, a la Comissió de festes, a les diferents associacions i a altres espais de participació. Tot aquest recorregut m’ha ensenyat a confiar en la força dels grups. Estic convençut que això ha influït en el meu pas per l’equip d’APAEMA. Allà vaig aprendre a ser un més, a entendre que dins qualsevol col·lectiu conviuen sensibilitats diferents.
I també és allà on hi vaig consolidar l’estima pel món pagès. Clar, aquí la família també hi ha jugat un paper indispensable: vaig créixer entre sacs d’ametles i garroves al magatzem dels padrins, entre clavells dins els nostres hivernacles, xapant albercocs al sequer o duent les ovelles d’una finca a una altra per uns camins on encara no hi passava cap buggie. Em consider privilegiat haver viscut com es va passar de la bístia al tractor, per exemple.
Tot això et dona perspectiva. Potser hi ha una part de romanticisme. Segurament sí. Però també hi ha el convenciment que el futur passa per no perdre de vista la nostra cultura pagesa, comptant sempre que es pugui amb les millores tecnològiques d’avui dia. Venen anys difícils en que necessitarem mirar enrere. N’estic convençut.
Després de disset anys, què t’endús d’APAEMA?
M’enduc, sobretot, moltes amistats. Això és, probablement, el més valuós de tot aquest temps. També m’enduc esperança. La convicció que les coses es poden fer d’una altra manera. Que les comunitats funcionen quan hi ha persones disposades a compartir responsabilitats, a escoltar-se i a remar en la mateixa direcció.
Ara bé, també me’n vaig amb preocupacions. Em preocupa el futur de Mallorca. I tenc dubtes sobre si serem capaços de reaccionar a temps. També em preocupa el clima social. Veig créixer discursos d’odi i exclusió que no beneficien més que als grossos. I això em preocupa especialment quan pens en la generació de les meves filles i en totes les persones més vulnerables. Per això crec que entitats com APAEMA continuen essent imprescindibles. No només perquè defensin un model agrari, sinó perquè també són espais on les persones aprenen a cooperar i a organitzar-se.
Crec que entre tots hem construït una entitat de la qual ens podem sentir orgullosos. Un projecte que ha estat possible gràcies als socis, a les diferents juntes i als equips tècnics que hi han passat al llarg dels anys. He estat massa vegades la cara visible però aquí hi ha fet feina molta gent.
Per acabar. Quin missatge deixaries a les persones que continuaran aquest camí?
El millor que podem fer ara és no donar res per garantit. Fer créixer el moviment agroecològic en tots els sentits, estenent aquesta manera de treballar en i per al territori. Perquè crec sincerament que aquesta és una de les millors eines que tenim per contribuir a sostenir Mallorca. Que continuïn donant branca, que anam pel bon camí.
